ELS POEMES DE L´ÉSSER

Selecció de poemes en català

 

 

de

 José María Torres Morenilla
 

 

 

 Darrera correcció: Madrid, diciembre 30, 2019

        

 

ELS POEMES DE L´ÉSSER


ATREVIMIENTOS EN CATALÁN

 

 

 Jo em conformo

Jo em conformo, si miro al meu voltant jo em conformo,

 amb ser com la rosa, que és efímera,

 amb somiar amb les ombres,

 amb dormir pel dia,

 amb recollir en el meu front

 tot el front daurat de la poesia,

 amb sembrar amb els meus passos el trist pas d'un home,

 amb mirar la bellesa que als grans inspira,

 amb mirar-te als ulls, amb olorar el teu perfum,

 amb sentir-te, riure, amb callar, amb morir, també,

que la vida em cansa i em dóna son perdre't ...
 

 
 

 

 A sota la tristesa, que canti sempre el poble

 Si el poble canta i ho fa de veritat sembla mut,

 com una verda planta s'embulla en el seu silenci,

 llavors, gairebé Déu, sobretot si pateix, es fa savi.


 Perquè cantar no és aixecar duríssimes campanes

 que només baixin toves a les mans del bisbe,

 ni tractar d'estar alegres, sinó saber veritat.


 Un dolç vi vermell s'encén com plecs

de candescentes astres d'un firmament intern,

 i escalfant cau per les seves veritats íntimes

 amb perfumades ones de vegetal unció.


 A baix la tristesa! que canti sempre el poble

que la veritat s'anima i surt després a cops

 amb amorós són.

 No és música ni paraules sinó veritat tan sols,

 ni un poema ajustat, però sona a cançó.

 

 

 

 

Meu nen

Se m'ha perdut un nen a la nit;

 se m'ha perdut la nit de ser un nen;

per les estrelles se sent la seva veueta,

la seva veu em plena d'estrelles i d'alegria;

 em crida als jardins i als carrers,

truco a un nen que és meu i ningú ho sap;

s'amaga entre les seves rialles i les seves mirades,

té cara d'àngel entre els seus dos ales.

Si em senten parlar, com en somnis, al meu nen,

que no em desperti ningú, que no s'ha anat.
 

 

 

El dolç ocell de la joventut

Quan et dones compte que no ets res del que creies,

quan li dónes la volta al mirall i mires una imatge torta,

 quan et diuen que els teus temors van ser més veritat que la teva vida,

 quan et mors, joder, d'un cop i sense finestres,

 llavors els arbres vénen amb els seus braços a omplir-te de les seves rialles,

 i et besen als ulls i et s'assequen la front i et deixen els seus mocadors:

 estàs fotudament mort, se't va caure la tàpia empesa pel vent,

et va sepultar el somriure a plom d'un serè, et va donar un tomatazo un assassí,

 i en la bandera del teu pit la camisa flamea, uncida tràgicament al teu destí,

 pels teus pantalons només corren les teves cames i en els insinuats arcs de Sant Martí un ocell,

anomenat joventut, es torna opac, gris com un ganivet, i vola, vola ...

 a teva pàtria.

 

 

 

 

La felicitat

 Felicitat és no saber, no tenir, simplement estar,

 jo recordo haver estat feliç per uns moments

 d'aquesta felicitat tan única que canvia el món,

 que ens troba a nosaltres i ve a regalar;

 però llavors jo estava preparat del tot,

 perquè no sabia, no tenia res, simplement estava:

 i el món era molt gran i mai conegut,

jo no dominava a res ni a ningú, només era jo,

ni tan sols volia canviar i arreglar els meus defectes,

 jo estava en la vida vivint i moltes vegades somiant,

 per cert cap dels meus somnis es va complir mai,

 ni tan sols buscava la felicitat ni els projectes grans,

 però ella va venir alguna vegada, amb les seves carns nues,

 la felicitat és dona en res pudorosa sinó joiosa

i em va omplir l'ànima de les coses inacabades,

 perquè més que donar-me el plaer de les seves nits plenes

em va posar per davant un món agradable,

 jo era feliç pensant simplement en el dia, ja.

 

 
 

 

 La lluna

 Carambola de lluna reclinada,

 plenament en la nit, lluna plena,

 calba i rodona, en la seva llum, serena,

 senzillament lluna assolada.
 

 Sobre la taula d'un esborrat cel,

 la lluna de vidre em mira sola,

 solitud que és blanca i en la meva nit rola

 seva nua veritat, sense un mal vel.
 

 Com al mar, al que diuen que alces,

 ja no serà pujar un disbarat,

si m'ho mous tu, sota els meus mantes.
 

 

 

 

La rosa

 Amanyacs de l'amor, nusos de seda,

 els vols dels teus petons, per la meva ànima;

per a mi que ets rosa només,

 i en el meu jardí d'amor jo t'he gaudit;

 ets rosa pel teu aroma regalat,

ets flor del meu cos i de la meva ment.

 

 

 

 

L´amor

L'amor és un sense fi, és una espera,

 flamarades i focs a la primavera,

una carícia, una delícia,

un glop d'amarg vi, a corre-cuita,

és un volcà, ¡ha, ha, ha!,

el no va més,

unes mans agafades

per passar a millor vida,

un petó que mai s'acaba

en una llarga mirada,


 és un passeig

 i aprofito que et veig,

 és la bogeria

que només un altre amor el capellà,

 és el desig,

¡Espera!, Que m'ho crec ...

I res més:

Em tornaré a enamorar!.




 Els meus texans

 Una mica amarg escric i una mica amarg sóc,

 ja es va acabar aquell noi que a tot somreia,

avui m'he llevat alegre però sóc un altre noi,

 ja no em acaricio el penis amb les meves dues mans,

ni pas les mans pel teu ventre com l'aigua sobre el riu,

 ja no miro el cel de les impol.luts núvols, ni més llunyà

 sento la duresa dels pantalons texà, blau entre les muntanyes,

 tampoc escric tan malament quan després em llegeixo,

encara em queda el gust de no haver-me acabat.

 

 

 


  El paleta

 Faig una casa de tova, amb salivilla i amb fang,

unto en les mampares i fix bé els marcs,

 barrejo amb la sorra i empastifa les parets,

 pujo per les façanes i les cames de les dones,

arribo fins a un bon dia que llueix el sol,

el sol tot m'ho s'apaga amb la seva gran esplendor,

 rasco en els racons i faig bé els colzes,

 de tots els paletes sóc el més sord.

 

 

 

 

LA CIUTAT DE LA MORT

 Callada i dolça ciutat de morts,

florida en lliris, tombes i roses,

de creus caigudes i glorioses,

 dorment reina de tots els horts.


 L'aire em porta els pensaments

dels homes que en la teva pau mores

 i el sensible morir de lentes hores,

 a les profundes veus, avui ja vents

 

 

 


El ball

 No se'm oblida el ball d'una música

 que dins de mi ballava, de les paraules

 que jo unia per a tu i que tu les desfermades.

Jo vaig néixer cantant i per cantar vaig néixer,

va ser així com vaig aprendre a voler

 i va ser a poc a poc com vaig aprendre a viure,

 per tornar a veure, per tornar,

he de ballar un ball que la raó no vola,

 ja que només l'amor és capaç d'unir,

el que en la llarga vida sempre serà el meu espera.
 



 

De cantos

Sonen els blancs silencis, aixafats brillantors,

per l'aire liba un xiprer seu encens,

les flors com serps tapant-se de riure,

només el sol rodó s'imita recte.

La indiferència de la vida cap a la mort

està recompensada químicament per la indiferència de la mort cap a la vida.

Cada esquela porta les mateixes expressions que les llargues carrers dels pobles,

està al mig de la carretera, s'atura davant els mateixos llocs dels mercats,

espera amb la mirada de les mares als nens de l'escola,

es empastifa de metàfores: va néixer un dia, i si va néixer, esteu segurs?

No va quedar per néixer, enmig dels fangs seu raig de llum eterna?

Va morir, segurament no estigui tan mort,

encara senti pessigolles del cuc en les seves anglès

o es coma a la mort, entre bromes transparents.

 

 

 

 

Em va portar un núvol

Em va portar un núvol

 a casa alta,

vaig caminar en l'aire,

era la meva ànima,


 

 tu no em vas obrir,

 eres tota aigua;

vaig cridar amb cristalls

 no tenia paraules,


et demanava mis besos

 tu no em donaves,

vaig tornar vaig venir,

el cap baix,


 per uns senders

 plens de maragdes,

 per uns camins

 de blaus de plata,


 

 sobre aquells rius

pintats de nacre,

em va portar un núvol

a tu casa alta


 

 i eres tu la núvol

 perquè ets aigua.

 

 

 

 

Arços i filats

 Als que moren a les pasteres

Erm de l'amor, nit d'espines,

el teu cor llastat per dotze canins,

dotze figures dolces, plenes de alba,

dotze mans obertes de lliris malva.

 

Miren els teus ulls verds rams d'estrelles

 i és la corona al vent la teva cabellera,

 vistes vents suaus i entre els teus trenes

 cauen cascades de llums, referències de sedes.

 

Ara dels vergers, dóna'm la teva abraçada,

que vull morir-me aviat a la teva falda,

dóna'm els teus pits i volarem junts,

 

en aquesta nit tan trist, com difunts.

Que l'alba arribi i que ens trobi Aurora

fosos en un cos només en aquesta hora.

 

 

 

 

Barcelona

Tron, tron, truena, truena

llegaré a porta gabelas,

trona, trona,

la ciudad me espera

de grises vestida,

de grandes espuelas,

por el mar se enfila

 como espuma blanca,

tan dulce y serena,

como velas lleva

tran, tran

el tren que la llega,

por el puerto vuela

la blanca gaviota,

suena el sueño suena

el alma serena,

bajada del monte,

la ciudad me espera.

 

 

 

FIN
 

 

 

 

 © José María Torres Morenilla, prohibida la reproducció total, ni la parcial sense cita de l'autor.

 


 morenilla45@gmail.com

Gráfico "Flor" de ©Torres Morenilla